dijous, 20 de gener de 2011

TANCANT UNA ETAPA PER OBRIR-NE UNA ALTRE

Trobar un final adequat és una tasca aclaparadora. Un bon final per tota aquesta història hauria d’incloure algun moment emotiu, una bona reflexió sobre l’educació, potser una cita d'algun autor, un afermament en la meva convicció de ser mestra, un gràcies de tot cor.
     També crec que un bon final hauria de tenir molts bons principis. Això sí: els meus “bons principis” són senzills: la primera abraçada de l’E., la primera vegada que la S. em va demanar un llibre, la primera vegada que vaig sentir “senyo!!!” pel carrer, la primera vegada que el M. va saber dir “llenyataire”, la primera vegada que la D. es va atrevir i em va dir que no ho entenia, la primera vegada que vaig sentir llegir l’A., la primera vegada que el V. em va cantar una cançó, la primera vegada que els nens de sisè van entrar a la classe per demanar-nos l’adreça del bloc, la primera vegada que vaig fer classe... Són principis senzills perquè de vegades la vida és així de senzilla i només ens cal això per preferir els dilluns als divendres.
I vindran més: així ho espero. Espero que la vida em porti a molts més principis: principis per construir, per seguir endavant, per mantenir aquesta curiositat innata – perquè un mestre, abans de ser mestre, és eternament (i necessàriament) alumne. I espero continuar, com ara, intentant entendre de què és capaç cada persona (qualsevol persona), què és que fa que vibri de motivació. Perquè com diu Ken Robinson en el seu meravellós llibre L’Element, “el fet és que, donats els reptes a què ens enfrontem, l’educació no necessita que la reformin: necessita que la transformin. I la clau per a aquesta transformació no és estandarditzar-la, sinó personalitzar-la: descobrir els talents individuals de cada nen, posar-los en un entorn on vulguin aprendre i puguin descobrir de forma natural la seva passió”.
 Vull entendre, llegir, investigar, practicar, atrevir-me i provar, obrir noves portes, seguir endavant, compartir, conèixer, començar, aprendre’n. Aquesta és la meva perspectiva de futur: vull ser millor i ser jo alhora... i ara per ara només conec un camí per fer totes aquestes coses: ser mestra. És el meu entorn: aquí és on vull aprendre.
  Ara, immersa en l’estranyesa dels dilluns sense escola, el camí que deixo sota els meus peus em fa pensar, sobretot, en les persones (mestres, alumnes, pares i altres) que m’han acompanyat, m’han ensenyat i han confiat en mi cada dia. Que no són només les 20 històries que donen títol a aquesta memòria, en són moltes més, perquè el 2.0, les connexions que s’han establert i s’estableixen, les ha fet créixer tan exponencialment que no sabria comptar-les.
            Potser perquè hi ha connexions difícils d’explicar, i aquesta ho és... Només em queda dir: gràcies de tot cor.
ENVIAT PER : Míryam Ml  

Cap comentari:

Publica un comentari